Zorionak maratoia donostiarrek du

El títol basc d'aquesta entrada vol dir "Felicitats als maratonians donostiarres" Aquí deixo la crònica d'un cap de setmana per no oblidar...

Marató de Donosti

Una marató no es comença còrrer quan es dóna el tret de sortida. Una marató es corre des del moment que un decideix "i perquè no?" "m'hi veig amb cor". Així que quan el Per, el meu home, em va dir "vull fer la marató de Donosti" de seguida m'hi vaig afegir a l'aventura. No a còrrer-la, això no és al meu abast, però sí a viure-la amb tota l'ànima.

Igual que a la marató, al temps de preparació es passen moments molt diferents. El temps de prendre decisions i organitzar un entrenament ben dissenyat, moments d'entusiasmar-se i tornar-se optimista, el temps de posar-se marques a superar, i, es clar, també moments de lesionar-se, de desanimar-se, de trobar entrebancs, de pensar "no podré", "no m'he preparat prou", "no és la meva, encara no..."

Amb tot aquest bagatge hem arribat a Donosti.

Aquesta és una marató de grup, dels runners de Can Mèlich, es fa millor amb companyerisme, i per això ens hem trobat amb el Xavier i l'Ester, el Jose, el Txabi i l'Alberto per anar a dinar i recollir el dorsal a l'estadi d'Anoeta.

L'entusiasme, la motivació creixen i augmenten tant que jo per un moment toco el cel amb la punteta dels dits tot dient: "I si jo corrés ni que fos un trocet per acompanyar-vos?" A Anoeta pots aconseguir una samarreta de màniga llarga fins i tot sense tenir dorsal i així ha començat la meva petita aportació a l'equip.

Diumenge fa un temps de mil dimonis: dos graus, vent i amenaça de pluja. Pugem tots a un autobús que ens porta a la sortida. Què puc dir de l'ambient a la línia d'inici? En totes les curses de la meva vida no habia vist una animació semblant. Públic i organització volcats en nosaltres!

He corregut un quilòmetre de la marató del Per, junts i contents, i després ell ja ha tirat més fort i m'he quedat corrents tranquila per disfrutar d'una jornada excel·lent. Al km 2 ja em deien "vinga que et queda poc" "Aupa! Aurrera!" (ànims, endevant) I sobretot animàven a les dones "Esas mujeres maratonianas!"

Cap al km 8 passo per davant del meu hotel i em paro. Eskarrikasko Donosti, gràcies ciutat amiga, jo sé que no és el meu dia i haig de fer d'ajudant del Per. Ràpidament em canvio i vaig al km 20. Veig passar el Jose, sembla que va bé, animat. No veig el Xavi que també passa a la mateixa velocitat. Ha començat a empitjorar el temps, plou més fort. Passa el Per, em dóna roba, li dono el gel, no hi ha temps per fer-li fotos. El Per va bé, no li fa mal la lessió que havia tingut preparant la marató.

Al km 30 tornem a trobar-nos. Té rampes als bessons però resisteix. Torno a donar-li un gel. Cansat però content veu que l'acabarà i en un temps força bo. Pujo a Anoeta per veure l'entrada trionfal. Estic orgullosa de tots, entra el Xavi, entra el José, a l'Alberto no l'he vist, entra el Per amb forces per fer un petit sprint per no deixar-se adelantar i entra finalment el Txabi que ha fet una nova marca personal quasi baixant de les quatre hores.

Em fan mal les mans d'aplaudir, la gola de cridar, però tinc el cor eixamplat d'alegria. Quina gesta runners, sou tots cinc uns cracks!

Donosti

Impressionada per l'elegància i el bon gust d'aquesta ciutat cantàbrica que descubreixo amb una mica de fred, amb pluja (però no gaire), com ens regala els ulls a cada cantó on mires. La natura esplèndida, els carrers, les grans cases i les esglèsies, són una meravella.

Sempre li havia dit Donosti, així, acabat en "i", però només arribar a l'aeroport ja vaig veure: "San Sebastián- Donostia", en arribar a la ciutat amb taxi, també tots els cartells ens anunciaven Donostia. Vaig començar a donar-li voltes al cap a quin seria el nom correcte i perquè es diria així.

Un vigilant del museu d'història de la ciutat que es troba a la fortificació del mont Urgull m'ha tret del dubte. La ciutat es diu oficialment San Sebastián en castellà i Donostia en basc. Però és coneguda carinyosament pels que se l'estimen com Donosti. De fet el nom significa el mateix en els dos idiomes. El Sant Sebástià era originari, o bé va morir a la ciutat italiana d'Ostia, al costat de Roma. De fet és la sortida de Roma al mar. Don seria l'equivalent a Sant. Per tant Donostia significa el Sant de la ciutat d'Ostia, es a dir, Sant Sebastià.

Al final ja començo a comprendre perquè m'agrada aquesta ciutat, perquè el nom recorda a Itàlia, perquè la ciutat recorda a Torino (però molt més bonica) i perquè trobo meravellós que una ciutat tingui un nom complert (o dos!) i a més un sobrenom.

I passen els anys...

i aquest any també he participat a la Jean Bouin, per tercera vegada.

Any 2008. No havia corregut gaire, era el meu primer any de runner. Mai sortia a fer més de 4 o 5km d'entrenament. Tot i que ja havia participat a la Cursa del Barça i a la Mercè, no sabia de debó què era correr fins que no vaig fer la meva primera Jean Bouin. La vaig fer en 1:02:00. Em va agradar moltíssim, ja la vaig batejar com la preferida. Després n'he corregudes d'altres, però aquell any va ser la meva millor.

Any 2009. La meva primera vegada sota l'hora. Vaig dur un cronòmetre i la portava al segon per fer menys d'una hora. Ho vaig aconseguir amb 58:34. Vaig rebre un recolzament important del grup del runners de Can Mèlich quan l'Albert va publicar a la revista que jo havia fet un molt bon temps a la Jean Bouin. Per descompat va continuar sent la meva preferida.

Any 2010. He corregut amb el Per, fent-me d'animador personal i llebre. M'ha acompanyat i donat pautes tot el recorregut. S'ha parat a agafar aigua a l'avituallament mentre jo seguia, m'ha donat l'aigua cada vegada que li demanava i m'ha empès a no defallir per la pujada del Paral·lel i Lleida. Hem entrat de la mà a un temps de 57:29, nova marca personal molt dura d'aconseguir. També nova marca personal al pas pels 5k 27:57, millor que a la dona.

Per tot això, per tercera vegada ratifico el que ja pensava: és la meva, la nineta dels meus ulls. A més ho té tot: jo sóc corredora de tardor-hivern, corro millor amb el fred, amb un nombre més petit de corredors que no pas a les grans cites populars, sortint més aviat (a les 9h en lloc de les 10h) i amb uns companys de cursa que van més ràpids que els agrada còrrer de debó i que ho fan habitualment, només cal veure la quantitat de xips grocs que hi havia als peus.

Gràcies a la Mireia per acompanyar-nos en cotxe i còrrer amb nosaltres, a l'Andhi per venir malgrat que va anar a dormir molt tard, al Txabi i a la Rita per fer-nos fotos i cridar per animar-nos, i molt especialment al Per per donar-me el suport esportiu i humà que cal per superar-se. Espero tornar-te'l a Donosti!

Callejeras

Si teniu ganes de veure un espectacle divertit, amb molt bona música, amb un missatge feminista però que no va contra els homes, us recomano "Callejeras" a la sala Muntaner.

Treballen sis actrius, tres músiques i una directora. Hi ha una mica d'incursió entre el públic, però sense posar-se pesades. Et conviden a una copeta de cava. Per unes hores agafes el tren del bon humor, oblides tot el que portaves al cap. Però, paradoxalment, quan surts tens per pensar, perquè no és només riure i emocionar-se sinó que té un missatge molt important adreçat a les dones. Viure la vida amb llibertat i sense autoinculpar-nos. Per als homes, també, que siguéu lliures i feliços.

La sala m'agrada molt perquè és petita, permet un espectacle proper, una bona relació de complicitat, com diuen a l'obra: no som "espectadors" sinó "espectactors". Les noies formen un grup de teatre d'Esplugues "Bitxos teatre" i són també les autores i creadores de l'obra. Fantàstiques, de primera, VIPS (si el veieu entendreu això de vips)

El recomano. Crec que s'acaba aviat, però si hi ha demanda poden prorrogar-lo fins a gener.

La dictadura de la moda

El tema de la moda femenina em posa bastant nerviosa. Veieu aquestes dues guapes models? Una porta un jersey de màniga llarga, pero el coll és tan ample que li surt l'espatlla, l'altra coll alt, però sense mànigues. Em voleu dir quina mena de ment perversa dissenya la moda per les dones?


I què us semblen les botes altes fins més amunt del genoll? Mooolt còmodes, oi? Disfressades de mosqueters, només cal el complement de les espases, i clar el vestit o la faldilla (fins i tot el confortable texà) no baixa ni a mitja cuixa.

Algunes dones em diran que porten aquesta roba perquè els agrada, que es veuen elegants i que no van tan incòmodes. Perdoneu-me però no. Si fa fred coll llarg amb màniga llarga, pantalons llargs i unes bones botes. Si fa calor escot i sense mànigues, unes sandàlies i el vestit cortet o els shorts de texà.

Aquesta mateixa gent que pateix sense protestar el dictat d'una moda feta pel pitjor enemic, sovint és la mateixa que critica els shadors, els mijabs i els burkes, perquè els obliguen a portar-ho. No solen acceptar que una dona musulmana digui que ho porta perquè li agrada o que es trobi còmoda vestint-se a la manera del seu país. Pero elles sí que ho porten per gust, passen fred per gust, porten talons que destrossen l'esquena per gust, es depilen per gust i es maquillen cada dia, es desmaquillen cada nit, es tenyeixen el cabell i mil coses més, sense tenir ni la més mínima presió.

Si és que...

Un partit emocionant

Dos amics, dos nois que somriuen a la càmara, dos nois que van sentir els seus noms corejats per més de 80.000 persones "Villa, Villa, Villa", "Messi, Messi, Messi". Dos nois que ens van fer aplaudir i cridar "Gol!" contra el Villareal i contra el trio arbitral.

Exel.lents, molt creatius, fent de tot per brillar i per fer espectacle. Però el partit no era fàcil, es patia, l'adversari estava al seu lloc, molt ben posat, perillós, a punt per fer un gol a la contra.

Valdés va estar molt encertat despejant pilotes i parant. El que passa és que aquest noi té ànima de davanter , sempre lluny de la porteria, sempre passant-la en curt al Puyol o al Maxwell. Va arriscar massa i li podien haver fet gol en més d'una ocasió. Com va jugar Alves, Déu meu!, quina velocitat, quina arribada, un geni. Un altre que no és coix, l'Eric, genial en recuperacions, molt despert tot el partit. Busquets i Xavi, com sempre, impecables, distribuint i dirigint l'atac, sempre controlant pilota.

En fi, no els diré tots, que no s'acaba mai, però un equip de gegants, molt bó. Davant un rival molt ferm que va tocar el somni d'una victòria al Camp Nou amb la puntenta dels dits, fins que el senyor Leonel va dir prou. Apaga y vámonos.

El públic es va enfadar molt, però molt, amb un arbitratge penós, tant des del mig del camp com des de les línies. Vergonyós com va aturar el joc i es va inventar fores de joc, mentre deixava passar faltes claríssimes.

Una nit especial, plena d'emoció, de les poques oportunitats que tinc d'anar a veure futbol.

Que mai ningú no ens podrà tòrcer!!!!

La consolante

Escena: assistim a una partida de petanca entre un grup de parisencs i un altre de locals entre els quals nens i vells. Els locals, clar, estan arrassant.

És aquell moment just abans de marxar, quan la felicitat del moment es palpa, però ja es veu la fi.

Kate, una increïble anglesa que viu amb uns nens entre tieta, cangur i assistenta social, llança la seva proposta:

"Allez! La consolante, et après on y va..."

Charles Balanda, un arquitecte parisenc que després de viure i travessar per un passat molt dolorós està redescobrint el món a través de Kate, demana:

"Qu'est-ce que c'est? Un genre de tord-boyaux?" (una mena de retorciment, de mata-rates?)

-De quoi? La consolante? Vous n'avez jamais entendu ce mot-là?

-Non

-Eh bien... Il y a la première manche, la deuxième, la belle, la revanche et la consolante. C'est un partie pour rien... Sans enjeu, sans competition, sans perdants, pour le plaisir, quoi..."

Axí la vida ens dona la partida de consolació al final de totes les lluites, la que es juga per disfrutar-la, aquell amor inesperat, aquella persona que ens treu la solitud, aquell regal de l'atzar que no ens hem guanyat, ni l'hem merescut, aquella partida on tots juguen i ningú perd.

Just for fun.

Anna Gavalda, La consolante. 2008

Yo no le canto a la luna...

"Yo no le canto a la luna

porque alumbre nada más,

le canto porque ella sabe

de mi largo caminar..."

(Son les paraules d'una vella cançó sudamericana, les recordo en la veu de María Dolores Pradera, crec que es deia Lunita tucumana.)

Lluna eterna

Allà plantada, en mig de la foscor,

vas desgranant la nit, vas destil·lant

la mel de la bellesa del teu cor.

Sempre has estat, i tanmeteix hi tornes,

sirena blanca de les nits d'estiu,

i també princesa de les neus més clares,

allà al vell nord.

Ets l'aliada de els que van morir

i ens estimaven,

ets peregrina dels que van marxar

i no tornaren.

I en els secrets em deses la muntanya

i les platges d'amor,

jo tot ho guardo en ma petita entranya

lligat amb un fil d'or.

A tu pelo rubio

Esta noche mis manos,

como vuelve el guerrero a la batalla,

volverán a perderse

en tu pelo dorado.

¡Oh rubio caminar de mis desnudos dedos

por todos los senderos que han trazado

el sol, el oro, el trigo, la cerveza

y la uva madura que da el beso blanco!

Esta noche te digo,

navegando a tu puerto de placeres,

que mis manos se pierden

en su dulce letargo.

¡Oh suave resplandor de luz blanca en tu pelo,

que va desvaneciéndose tardía,

se vuelve ocaso, renace primavera

y te acaricia rojiza la mejilla!

Esta noche, amor mío,

mis labios enviados hacia el beso,

volverán a perderse

en el bosque dorado.

Diada castellera històrica a Vilafranca

Amb el llenguatge del món casteller, que és tota una altra llengua, intentaré transmetre-us l'emoció i la bellesa d'una jornada que es pot calificar d'històrica.

La diada ha estat classificada com la segona millor de tota la història castellera. La millor de la temporada. Hi participaven els Castellers de Lleida, els de Sants, els Capgrossos de Marató i els anfitrions, els Castellers de Vilafranca. Va tenir lloc a la Plaça de la Vila, la plaça més castellera de Catalunya.

Els Capgrossos de Mataró van entrar al exclusiu grup de castellers que han descarregat castells de gama extra, al qual pertanyien només quatre, ara cinc, colles: les dues de Valls (Vella i Joves) els Minyons de Terrassa i els Castellers de Vilafranca. Per primera vegada en la seva història van descarregar una torre de nou amb folre i manilles.

La campanada més gran la van donar els castellers de Vilafranca ja que van descarregar la torre de vuit neta (sense folre), castell que es considerava impossible, ja que des de 1999 quan l'havien aconseguit carregar, s'han fet 34 intents i només 9 vegades ha estat carregada, però fins aquesta diada de tots sants, mai descarregada.

No us podeu perdre aquest video. Mireu quina pinya, igual hi havia 300 persones.

Les altres dues colles van estar molt dignes, però van fer llenya en un dels seus intents, prenent mal alguns dels seus castellers, per la qual cosa no hi havia massa bon ànim. Però van ressistir molt bé i ens van mostrar castells molt difícils.

Aquí em teniu, una total neòfita aprenent del meu fill. L'entusiame d'aquesta gent té un no sé què que s'encomana!

Vocabulari per entendre aquesta entrada:

castells de gama extra: els de nou pisos (menys el tres i el quatre de nou amb folre) i tres de vuit (el tres de vuit per sota, torre de vuit sense folre i nou de vuit)

castell per sota: castell que en lloc de muntar un pis sobre l'altre, es comencen per dalt i van pujant els pisos.

pilar: (no surt al text però també existeix), castell format per pisos d'una sola persona

torre: castell de pisos de dos persones

torre de vuit: un castell de dos persones amb vuit pisos

torre de vuit neta: sense folre

folre: una pinya sobre la pinya

pinya: grup de persones a terra que formen la base de l'estructura

manilles: una tercera pinya sobre el folre

carregar: fer el castell fins que l'anxeneta fa l'aleta

fer l'aleta: aixecar la ma, vol dir que s´ha carregat el castell

enxaneta: nen o nena que puja dalt de tot del castell

acotxador (no surt, però va bé posar-ho): nen o nena que es posa acotxat al castell per tal que li pasi l'enxanta per sobre.

descarregar: tornar a baixar el castell sense que faci llenya

fer llenya: caure.