De què parlar?

Fa dies que penso en escriure un post d'aquests meus del bloc. Però no sé de quin tema fer-lo. Anem per pams i per etiquetes del Colacao:

El bon corredor no deixa petjada. (109) És amb diferència el tema que més entrades té. El tema principal del bloc, però és que aquests dies està fent molta calor i tot i que surto (ara mateix sortiré quan acabi d'escriure això) és poc interessant el que puc explicar. No estic preparant cap cursa, no tinc reptes ni tampoc m'estan sortint les coses com vull. El peu segueix molestant, no recupero forces. En fi, que no tinc ganes de parlar-ne.

Carmina. (53) Són les poesies. Cada mes afegeixo una al bloc, però no vull tampoc fer un bloc de poesia, un bloc en el qual només entrin els que també escriuren que són els únics als que la poesia interessa. Voldria dossificar la meva aportació poètica. Ara estic introduïnt les del llibre sobre la mort cada principis de mes.

Kakavopulver (25) Són les referents a Noruega. Kakavopulver és una traducció errònia de Colacao, però que jo m'estimo molt. Kakao pulver seria correcte. Ara anirem cap a Noruega i quan torni a finals d'agost segur que tindré coses a dir. A més tinc un bloc en noruec que es diu així on vaig passant algunes entrades meves al noruec. Tinc feina endarrerida.

Vella Xiruca.(23) Són les entrades sobre excursions i muntanya. Ara no tenim la casa i la propera excursió és el 2 d'agost al Monte Perdido i ja en parlaré.

Jo i els cantautors. (20) El meu amor per la poesia cantada en qualsevol idioma, sobretot en francès,  italià, castellà i català, normalment amb vídeos de youtube. Però darrerament tots els meus ídols s'estan fent molt vells o s'estan morint. No trobo una cançó bonica que no em porti nostàlgia al cor.


La resta són etiquetes de menys de 20 entrades, en alguns casos estan tancades (com ara "Lectiones ad kalendas") i en altres he de pensar una mica, trobar la paraula sobre la que parlar o divagar (com "Verba volant")

Així, que com deia el Becquer: "Podrá no haber poetas, pero siempre habrá poesía". I jo afegeixo: podrà no haver blogueres inspirades, però sempre hi haurà bloc, d'això que no falti, en la felicitat i en la dissort, a les dures i a les madures., vet aquí que m'ha sortit un post una mica llarg i tot!

Il prezzo del caffè

 

Tutti noi abbiamo voglia di essere trattatti con educazione, n'è vero?

Us desitjo tota la sort del món Hawii i Alemi!

Estimades Hawii i Alemi:

primer de tot la meva més incondicional admiració i veneració per tot allò que feu i la força que us mou a seguir treballant dur. He vist un documental sobre vosaltres a Etiòpia, des de molt petites volíeu sortir de la pobresa, volíeu ser campiones i no us esteu estalviant ni un esforç, ni una petita renúncia, per tal de poder aconseguir-ho.

Tant de bó poguem celebrar a les properes olimpíades o al proper campionat del món d'atletisme les vostres victòries i arribareu a Bekoji amb diners i amb medalles per poder tornar als pares i familiars, al vostre entrenador Sentayehu i a tota la comunitat de futurs corredors, l'esperança i l'alegria.

Que els déus us siguin propicis, que els nostres diners del primer món vinguin d'aquest reportage, de la solidaritat d'una Ong o d'on sigui, que la vostra immensa dignitat rebi la recompensa que mereix.

Us ho desitja amb tot el cor,

Una admiradora.

A la muntanya, pluja, camins esborrats per la vegetació, maduixetes i....bolets

Cap de setmana de muntanya. Erem els quatre i la mare. Vam arribar molt tard, plovent i amb tempesta. Pero no feia fred. Dissabte molt bonic, compres i aperitiu pel matí ja que no ens havíem llevat gaire d'hora. Vam aprofitar per tallar l'herba que estava altíssima i buidar les escales de vegetació. Quin desfici, la natura!  I per la tarda sortida a buscar maduixetes i bolets, els primers poquets de la temporada (de fet encara no és temporada) un sep petit i una vintena de russinyols. Vaig tirar pel camí que baixa al poble, quasi no n'hi havia de camí, impressionant com havia crescut tot. Em vaig mullar com un pollet. Però com sempre una il·lusió molt gran les primeres troballes.

Diumenge excursió en mig de bedells i poltres per la part alta de muntanya,  fins un refugi des d'on hi ha vista molt maca.  Ho hem passat molt bé.

De tornada l'Erik ens ha portat conduïnt. Vaja crack!

El Perdido, trobat

A la meva adolescència, quan vaig començar a pujar cims, tenia dos noms de muntanyes que em feien respecte i ganes a la vegada: "El Pic de l'infern" i "El Monte perdido". Eren noms que em suggerien ascencions quasi impossibles o molt perilloses, llegendes tremendes de pastors o caçadors perduts als quals havia trobat el dimoni, em feien fabular sobre quasi mitològics èssers fantàstics en mig de les roques i les neus.

El Pic de l'infern es troba entre Núria i Vallter. Vaig fer aquesta travessa dues vegades. Una d'elles vam pujar tots els cims, l'infern no es va trobar en lloc,va ser una ascenció fàcil. A l'altra sí, perquè l'Angels, l'Andhi i jo vam passar una nit sencera caminant en una tempesta de neu que va començar prescisament quan rodejavem aquest pic.

Però el Monte perdido és a Ordesa, més lluny de Barcelona i dels llocs als quals accedíem en transport públic i no el vam intentar mai.

Quan tingui vacances, aquest estiu, és a dir el primer cap de setmana d'agost, hem decidit desmitificar també el segon dels temibles pics. Ens anem cap Ordesa tres dies a fer, en primer lloc la tirada fins al refugi de Goriz passant per la famosa "Cola de caballo", una cascada meravellosa que també feia molt de temps que tenia intenció de conèixer, i després de sopar i dormir al refugi, intentarem, si fa bon temps, l'ascenció al Monte perdido 3.355m .

Llavors només em queda fer el salt als Alps o a l'Himalaia!!